Livi, l’historiador romà, ens va deixar una il·lustració inoblidable del lligam entre poder coercitiu i deute econòmic. L’any 387 a.C., després que els gals saquegessin i ocupessin Roma, els romans hi van acordar rescatar la ciutat a canvi de mil lliures d’or. El dia del pagament, però, els delegats romans protestaren en adonar-se que els pesos de la balança estaven trucats; llavors el cap dels gals, Brennus, hi respongué llençant la seva pròpia espasa sobre el platet i exclamant “Ai dels vençuts!” –o, dit d’una altra manera: és el fort qui decideix què pertany a qui.
Hi ha anàlisis econòmiques que fan venir al cap aquesta anècdota de fa vint-i-quatre segles. Prenem per exemple una noticia publicada a El Periódico el 5 d’abril de 2020: “Cada català ‘deu’ 10.389 euros de mitjana” (vegeu la notícia aquí). Unes ratlles més avall descobrim que la xifra es refereix només al deute autonòmic, que a final de 2019 equivalia al 33,4% del PIB de Catalunya. De bon antuvi sembla ja estrany que s’hi destaqui tant el deute autonòmic quan allò preocupant seria en tot cas el de l’Estat espanyol, que a la mateixa data era del 95,5% del PIB, és a dir, 25.241 euros per espanyol (vegeu-ho aquí). Tampoc no és que el deute autonòmic català fos aleshores el més alt en relació amb el PIB: el deute a Castella – La Manxa era del 34,9% i a la Comunitat Valenciana era del 42,1% (malgrat que, degut a la seva menor renda per càpita, el deute valencià és de 9.689 euros per càpita). L’article li treu més punta esmentant que el deute per càpita de la Comunitat de Madrid era llavors de 5.006 euros, però això en realitat diu ben poc si no entenem d’on ve ni cap a on va aquest dèficit acumulat. És quan comparem aquestes xifres de deute amb les de la balança fiscal que comencem a entendre’n el rerefons. Per exemple, l’any 2016 (el més recent del que tenim dades) Catalunya va tenir un dèficit fiscal d’uns 16.800 milions (corroboreu-ho aquí), dels quals la Generalitat va haver de demanar a l’Estat que li tornés gairebé 6.700 milions “com a préstec”. Aquesta situació es repeteix any rere any: l’Estat extrau al voltant del 8% del valor afegit del Principat i després li presta graciosament una part dels seus propis diners. El cas de Catalunya, però, no és pas únic. La figura 1 del gràfic de sota ho fa palès: el mapa de l’esquerra representa el nivell de deute (en percentatge del PIB), mentre que el de la dreta mostra el signe de la balança fiscal. El que salta a la vista és que tots dos mapes són molt similars, amb les principals excepcions de Castella – La Manxa (llastada per inversions ruïnoses com ara l’aeroport de Ciudad Real, obert l’any 2009 i tancat des de 2012) i Madrid (que gaudeix dels grans avantatges de la capitalitat). En altres paraules: llevat d’aquestes dues excepcions, les comunitats que més contribueixen a l’Estat (o, més aviat, de les que l’Estat exigeix contribucions més altes) són precisament les que després han de demanar més fons prestats, sigui al mercat o al propi Estat, per a arribar a fi de mes. El deute esdevé així no tant un indicador econòmic com un reflex de la bona o mala voluntat del poder central vers cada comunitat autònoma –un joc que en Brennus hauria entès perfectament.
De fet, tot el procés de finançament autonòmic (amb les notables excepcions de Navarra i el País Basc) està generalment marcat per l’arbitrarietat. Les bestretes sobre la tributació recaptades es calculen amb criteris d’anivellament opacs i complexes, l’Administració central les paga tard i malament (quan no en bloqueja unilateralment el pagament) i les inversions en infraestructures acordades sovint s’endarrereixen o no s’executen. En aquest context, el “privilegi” basc i navarrès consisteix sobretot en la capacitat de recaptar la majoria dels seus impostos evitant, així, molts dels abusos del règim general… I el rendiment polític que l’Administració central obté d’aquest poder arbitrari es reflecteix precisament en la fèrria oposició dels governs espanyols de qualsevol signe a estendre aquest règim a altres comunitats autònomes.
La figura 1 suggereix, de fet, que el Brennus espanyol ha actuat en aquest cas de forma particularment esbiaixada, perquè les autonomies de la costa mediterrània (no només el Principat, sinó també el País Valencià i les Illes) són alhora les que més contribueixen a la solidaritat interregional i les que més han de recórrer després a préstecs per a cobrir les seves pròpies necessitats. Per què? Aquestes comunitats són políticament molt diferents (per exemple, a diferència del de Catalunya, els parlaments del País Valencià i les Illes han estat dominats pel PP i el PSOE des de la Transició), així que difícilment es podria explicar aquest fenomen per afinitat política. En canvi, totes elles tenen en comú un dèficit fiscal significatiu amb l’Estat espanyol que ve de molt antic, i també l’experiència de l’arribada massiva d’immigrants durant els “anys bons” al principi del segle XXI, quan Catalunya va passar de 6 a 7,5 milions d’habitants, la Comunitat Valenciana de 4 a 5,1 i les Balears de 0,8 a 1,1 milions. L’arribada d’un nombre tal d’immigrants amb pocs recursos inevitablement va generar una demanda més intensa de serveis públics i infraestructures. El dèficit fiscal, però, no va canviar, com tampoc després que la crisi colpegés l’any 2008: no és, doncs, estrany que el deute d’aquestes tres comunitats, que al final de 2007 estava entre 6,8% i 11,4% del PIB, a finals de 2015 representés entre 29,5% i 42% del PIB.
No hi va fer res que fins l’any 2010 el PSOE controlés alhora el govern central i l’autonòmic a Barcelona, o que a partir de 2011 el PP fes el mateix respecte de València i Balears, o que el procés sobiranista només agafés dimensions significatives al Principat. Any rere any, el govern espanyol ha extret una porció molt significativa del valor afegit d’aquestes tres comunitats per a subvencionar regions que ni han rebut tanta immigració, ni van patir tant la crisi i que fins i tot tenen una renda per càpita superior –compareu per exemple Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó o Galícia amb el País Valencià. Aquesta estranya interpretació de la solidaritat interterritorial a Espanya mereix sens dubte un debat més ampli; però, en qualsevol cas, pretendre extreure cap conclusió de les xifres de deute autonòmic sense tenir en compte el seu lligam amb el dèficit fiscal és, si més no, fer un mal servei a la causa de la veritat.
