Entrevista a Frederic Ribas, economista

Frederic Ribas i Massana (Barcelona, 1947) és economista. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i va treballar al Servei d’Estudis de Banca Catalana. També ha estat vinculat a la Fundació Abadia de Montserrat 2025. Va ser dels primers economistes a interessar-se per l’espoli fiscal català amb el llibre L’autodeterminació en el pensament econòmic català (1978). També ha publicat De fenicis a protestants. Economistes, enginyers i pensadors catalans (2001) i Retrat d’una elit catalanista. Deixebles i hereus de Cambó: vint personatges (2008). Ha estat lector corresponsal a Barcelona de La Vanguardia, i escriu regularment a Serra d’Or i a la Revista de Catalunya, de la qual és membre del consell de redacció. Ha publicat més d’un centenar d’articles sobre economia, política i història. En el seus escrits combina amb gràcia idees i raonaments i anècdotes curioses.

Qui va ser primer a parlar del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya?
Després de la Guerra Civil, cap els anys 50, el professor Ramon Trias Fargas el va estudiar referit inicialment a la província de Barcelona. Fins i tot Ernest Lluch va tractar la qüestió, però amb el PSOE a les envistes del poder va defensar la LOAPA. I Lluch ho va reblar amb “¿Cataluña espoliada?”, en considerar que l’esmentat dèficit fiscal es compensava amb el superàvit comercial català. El que oblidava és que el dèficit fiscal és fruit d’un acte coercitiu, i el comercial de la competitivitat dels productes venuts.

Vostè va tractar gaire Trias Fargas?
No massa. La diferència d’edat influïa i la seva forta personalitat imposava. Ell era més aviat esquerp i jo tímid.

El 1978 vostè va publicar L’autodeterminació en el pensament econòmic català (Rafael Dalmau Editor). Què el va impulsar a escriure aquest llibre?
M’hi va impulsar quan vaig constatar que la Transició i l’Operació Tarradellas serien una enganyifa. I vaig decidir a recollir tot el que s’havia escrit sobre el mal tracte tradicionalment rebut per Catalunya per part de l’Estat. Hi havia treballs que només havien aparegut a la premsa i perillava perdre’n el rastre, com “L’endemà de les festes” (1923) de Joan Crexells. Es tractava d’un conjunt de quatre articles, publicats a La Publicitat, on es donaven per primera vegada dades actualitzades sobre els avantatges d’una Catalunya independent.

Què el va portar a escriure el llibre Retrat d’una elit catalanista. Deixebles i hereus de Cambó: vint personatges (2008)?
El motiu va en la línia del llibre sobre l’autodeterminació: la lluita contra l’oblit. Em va semblar interessant recollir tot un estol de col·laboradors de Cambó, no forçadament polítics, que el van ajudar a crear un partit modern i dinàmic, allunyat de la xerrameca engolada i buida del parlamentarisme espanyol. Alguns es van formar a l’estranger (Vidal i Guardiola, Perpinyà, Beltran, Ribó) i d’altres van venir de fora (Joaquim Pellicena de les Filipines). Per a mi, són un exemple de la conveniència de les elits i que Catalunya hauria de potenciar en la seva lluita alliberadora.

Amb Trias Fargas, vostè i altres es van començar a posar els fonaments per denunciar el maltractament fiscal de Catalunya. Després seguirien una bona colla de bons economistes catalans i també la campanya d’Òmnium Cultural amb el lema i llibre Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar (1998).
Efectivament. A poc a poc va anar arribant a l’opinió pública. Els partits polítics no demostraven, però, massa interès, especialment els d’esquerra. El 1985, Ramon Trias Fargas va publicar Narració d’una asfixia premeditada, que ja va tenir un cert impacte.

“A poc a poc el missatge del dèficit fiscal va anar arribant a l’opinió pública. Els partits polítics no demostraven, però, massa interès, especialment els d’esquerra. El 1985, Ramon Trias Fargas va publicar Narració d’una asfixia premeditada, que ja va tenir un cert impacte”.

Actualment, excepte Gonzalo Bernardos, José María Gay de Liébana i algun altre, la immensa majoria d’economistes catalans accepten que l’espoli fiscal és gros i evident. Què n’opina?
Doncs que és una realitat escandalosa. De les regions europees que tenen més dèficit fiscal, aquest no arriba ni a la meitat del que té Catalunya sobre el seu PIB. El màxim europeu estaria entorn del 4%. Els qui no volen acceptar-ho adopten un tarannà que sovint ratlla amb l’extravagància o el pintoresquisme. L’economista Francesc Granell ha arribat a escriure, en més d’una ocasió, que tot plegat és fruit del desgavell de l’independentisme que ha portat al Barça a no guanyar cap campionat, a l’Espanyol a baixar a Segona i al Girona a no pujar a Primera!

“De les regions europees que tenen més dèficit fiscal, aquest no arriba ni a la meitat del que té Catalunya sobre el seu PIB. El màxim europeu estaria entorn del 4%. Els qui no volen acceptar-ho adopten un tarannà que sovint ratlla amb l’extravagància o el pintoresquisme”.

És sabut que de tots els partits polítics catalans existents el 1978-1979 només CDC i ERC van apostar pel concert econòmic català, però en canvi PSC, PSUC, UCD, Centristes i AP hi van votar en contra. Així, els vots a favor al Congrés dels Diputats només van ser 4 a favor per 14 en contra. ¿Quina creu que és la principal causa que els vascos aconseguissin un concert econòmic (el seu règim foral) durant la Transició i que els catalans no? Va ser un autogol que s’hauria pogut evitar si el PSC i el PSUC hi haguessin votat a favor?
Cal retrocedir en el passat. Durant la guerra de Successió, el País Basc pertanyia a la Corona de Castella i per tant estava alineat amb el futur Felip V. Això li va permetre mantenir els furs que Castella li reconeixia, furs bàsicament fiscals, cosa que no va passar als partidaris de l’Arxiduc, que els perderen. Al segle XIX, els liberals volgueren abolir els furs perquè els consideraven una antigalla de l’Antic Règim. Les guerres carlines respongueren a aquesta amenaça que finalment va ser evitada. Així, tant Bascònia com Navarra van mantenir-los. Només Franco va abolir els de Guipúscoa i Biscaia com a represàlia política. Amb l’arribada de la Transició, foren recuperats immediatament. I el Concert econòmic és el document que certifica aquesta excepció. Per tant, els casos català i basc no són comparables, parteixen d’orígens molt diferents. A Euskadi només li interessa defensar aquesta excepció fiscal i econòmica que li dóna una autonomia de veritat. Per a Catalunya, l’autonomia anava lligada a la democràcia, la llengua, la cultura, l’educació… L’aspecte econòmic era més secundari. A més, en aquell moment la política catalana estava dominada per les esquerres, la utopia de les quals era la lluita a favor de totes les forces populars espanyoles.

Han passat 42 anys des de la publicació del seu primer llibre i Catalunya, així com les Illes Balears i València, continuen patint espoli fiscal amb un 8,4%, 11-15% i 5-6% respectivament. Amb aquest tema de la relació fiscal amb Espanya no hem avançat massa, tanmateix, oi?
Ni hem avançat ni avançarem. És una de les pedres angulars de l’arquitectura d’aquesta Espanya. Només tres territoris presenten dèficit fiscal (curiosament formen els injuriats PP.CC.). La resta tenen superàvit. Madrid, com a cas curiós, presenta “oficialment” el dèficit més gran i des de fa 17 anys va rebaixant els impostos per esdevenir una mena de paradís fiscal. La quadratura del cercle!

Per què creu que l’Estat espanyol no publica gairebé mai les balances fiscals? ¿Creu que és conscient que si continuen escanyant les gallines dels ous d’or poden fer inviable l’economia d’aquests territoris i de retop la de tot l’Estat?
Evidentment que l’Estat és conscient de l’escanyament. De fet l’ha propiciat. Per això s’ha resistit a donar validesa a les balances fiscals. Primer, van dir que no eren significatives. Després es va dir que la seva publicació podria produir enfrontaments entre territoris. Finalment, es van publicar “afaitades” de la mà del professor Ángel de la Fuente de la UAB. En tot cas ja es va reconèixer per a Catalunya un dèficit de 10.000 milions d’euros. Pas mal!

S’ha llegit l’Informe EuroMedi que ha publicat la Fundació Vincle? Quina opinió li mereix?
És una peça important, la més recent, en aquesta presa de consciència popular del mal tracte fiscal, econòmic i d’infraestructures que pateix i ha patit secularment el nostre país. Un bon punt de referència.

“L’Informe EuroMedi és una peça important, la més recent, en aquesta presa de consciència popular del mal tracte fiscal, econòmic i d’infraestructures que pateix i ha patit secularment el nostre país. Un bon punt de referència”.

¿Què creu que han de fer els territoris de l’Euroregió Mediterrània (Catalunya, València i Illes Balears) pel que fa a la reclamació d’un bon finançament i les inversions que toquen en infraestructures? No pensa que haurien de fer front comú? Quina solució veu al problema?
Personalment, no veig gaire recorregut a la reclamació. La història ho demostra. Això no vol dir, en canvi, que vegi molt bé la formació d’un front comú entre els tres territoris. Que de fet ja s’està produint sobretot entre Catalunya i el País Valencià. Que ens ajuda també a desfer malentesos entre nosaltres. Espanya/Castella mai no cedirà res. Serem nosaltres qui ho haurem d’obtenir. I aquests darrers anys s’ha començat a veure la nostra determinació.

“Veig molt bé la formació d’un front comú entre Catalunya, València i Balears per reclamar un bon finançament i les inversions que ens pertoquen en infraestructures”.

Què n’opina de la fusió entre Caixabank i Bankia? ¿Qui ha fallat per part de Catalunya en no saber frenar aquesta opa hostil perpetrada pel poder central de l’Estat? Els nostres governants? Els directius de Caixabank? Tots plegats?
Voldria veure com acaba tota la història. D’entrada, pregaria de no anar tots plegats corrents a cal psiquiatre per buscar aquella “culpa” oculta que ha portat a la fusió. Els catalans no són millors ni pitjors que ningú, però viuen sota unes condicions que els determinen.

Francesc Cabana opina que la fusió farà molt mal a Catalunya i que “és la fi del sistema financer català”. Ho comparteix?
Aquesta fusió en principi no ens hauria de reportar cap benefici. Té una motivació política. Només cal veure que Caixabank es fusiona amb una entitat que depèn de l’Estat. El nombre de consellers “independents” seran els mateixos dels de Caixabank. Sense voler contradir al mestre Cabana, vull obviar el “finis Cataloniae”. Ens hem “mort” tantes vegades! De fet fa dècades que no tenim un sistema financer propi, que va ser una preocupació de Francesc Cambó i el va reclamar. El desenllaç d’aquesta fusió podria donar més ales a l’independentisme.

“La fusió entre Caixabank i Bankia en principi no ens hauria de reportar cap benefici. Té una motivació política. Només cal veure que Caixabank es fusiona amb una entitat que depèn de l’Estat. El desenllaç d’aquesta fusió podria donar més ales a l’independentisme”.

Si d’aquí a poc temps es consuma la fusió del Banc de Sabadell amb el BBVA o el Santander, amb quin sistema financer propi ens quedarem? Només ens quedarà les caixes petites: d’Enginyers, d’Arquitectes, de Guissona…
Hem d’evitar un excés de dramatisme. El sistema financer mundial del futur serà molt diferent. Totes aquestes grans baluernes (La Caixa, Santander, BNP, Deutsche Bank…) estan tocades i s’aniran encongint. La crisi de 2008 va significar el començament de tot d’això. A més, amb el llarg període de tipus d’interès a zero, la rendibilitat va desapareixent així com es va esfumar el seu prestigi corporatiu. L’economia s’adaptarà a d’altres formes de finançament. Per exemple, fins a la pandèmia les empreses catalanes estaven autofinançades en un 52%…

Pel que fa a la recuperació econòmica, ¿de qui se sent més proper: de l’optimisme d’Oriol Amat o del pessimisme (ell en diu realisme) de Santiago Niño Becerra?
Cadascú té les seves emocions, però els professionals de l’economia han de basar la seva tasca en el realisme (que no és optimisme ni pessimisme). Evitem opinions massa concloents perquè molt sovint al cap de poc cal modificar-les.

Com veu la situació política actual a Catalunya? El futur, en línies generals, el veu amb optimisme o pessimisme? (economia, salut, situació social, situació política, salut de la llengua catalana…)
És difícil contestar amb realisme (ja veieu que començo per contradir-me). Cadascú és fill del moment històric que li ha tocat viure. Jo ho sóc de la dictadura franquista i després de l’enganyifa de la Transició. Sincerament, no puc dir que sigui pessimista. Que milions de conciutadans catalans, els darrers deu anys, hagin entès la realitat en què ens trobem i hagin actuat en conseqüència, no és una cosa qualsevol. La recent enquesta de La Vanguardia assenyala que l’independentisme hauria assolit la majoria social.

“Que milions de conciutadans catalans, els darrers deu anys, hagin entès la realitat en què ens trobem i hagin actuat en conseqüència, no és una cosa qualsevol. La recent enquesta de La Vanguardia assenyala que l’independentisme hauria assolit la majoria social”.