Més enllà de la caricatura o de les etiquetes que alguns li han volgut penjar, a Joel Joan (Barcelona, 1970) li devem aportacions molt rellevants en la història de l’audiovisual del nostre país: la creació de l’Acadèmia del Cinema Català el 2008 i la direcció, producció i actuació d’històries brillants, alguna de les quals és local i universal alhora, com Plats bruts, Porca misèria i El crac. I tot això a banda de la seva dilatada carrera com a actor, director, guionista i productor en el món del cinema, teatre i televisió. Darrerament ha dirigit, juntament amb Hèctor Claramunt, i ha actuat a l’obra de teatre Escape room, amb un èxit de públic impressionat i que ha fet més de 420 funcions. El seu cap no para i ja està preparant nous projectes: una pel·lícula, una sèrie per televisió i una obra de teatre. Ho explicarem en aquesta entrevista que tindrà dues parts.
Entrevistat per Jordi Manent.
“Si no entenem que el cinema en català ha de fer èxits, no hem entès res. Si no entenem que el cinema català ha de portar la gent al cinema i no fer coses estranyes o de postureig perquè estan de moda (que està molt bé que n’hi hagi una mica), no hem entès res”.
Com viviu els professionals del món de l’espectacle la situació actual? Com capegeu la pandèmia?
Doncs amb angoixa, amb molta angoixa, perquè primer ens menystenen i després ens declaren un bé essencial. Vam ser els primers a tancar-ho tot, i va ser el 12 de març del 2020. Recordo perfectament l’última funció que vam fer i l’endemà els nens ja no van anar als col·legis. Per tant, van prendre una mesura molt dràstica i els primers a rebre vam ser nosaltres. Van decidir ràpidament que els teatres eren un focus d’infecció. A partir d’aquell moment, comença el confinament.
Entens que això és una pandèmia, que l’hem de passar tots i que ens hem de confinar, però en el moment en què es comença a veure que ja sortim del túnel i que els comerços es tornen a obrir i que el metro no ha deixat mai de funcionar ni els Ferrocarrils ni el transport ni les grans indústries, evidentment ni les essencials, ni els supermercats, però que ja veus la llum, i llavors et volen continuar tenint tancat com si al teatre hi hagués algun problema, no ho entens.
Aquest any la cosa ha continuat i ens han deixat obrir al 50 % de les platees i així que portem tot l’any només treballant amb el 50 %. Sí que és cert que amb una certa ajuda de la Generalitat perquè, és clar, si no pots obrir al 100 % malament rai. Intentaran compensar-nos-ho d’alguna manera als productors i fins i tot als autors, que últimament ens hem mogut molt, i hem exigit que també ens compensin tots els bolos que han caigut, totes les funcions que no s’han fet, tot l’aforament al qual no hem arribat.
Quin balanç fa de l’obra de teatre, dirigida per vostè, Escape room?
L’Escape room és un orgull haver-la escrit a quatre mans amb l’Hèctor Claramunt i que hagi resultat ser el fenomen que ha sigut, un fenomen fora del normal en tots els sentits, és a dir, s’ha venut a molts països, és energia pura, et renova… És una obra que si no has vist te la recomano.
Aquest dissabte hi anirem [d’això ja fa algunes setmanes].
Doncs, disfrutareu. Disfrutareu molt perquè està molt ben feta, està molt ben dissenyada, el guió és molt rodó. Tant és així que la tenim venuda a Mèxic, a Buenos Aires, a Panamà, a Uruguai, a Xile, a Polònia, a Itàlia… És una obra catalanocèntrica, però també en tenim una versió que es fa a Madrid. És una versió una mica diferent de la d’aquí, ja que allà és castellanocèntrica. La d’aquí passa a Barcelona i la d’allí a Madrid. I gràcies a aquest èxit hem pogut mantenir una mica els números.
Haurem acabat amb 420 funcions. Que són seixanta setmanes en un teatre, que és un rècord que em sembla que feia quinze anys que no es batia. Potser des d’El mètode Grönholm, o algun altre… És tan bèstia el que passa amb l’Escape room que calia treure’n tot el suc possible. I encara tindria més tirada, però jo ja no puc més. Jo l’Escape room l’he de deixar o embogiré…
Vaja, que esteu resistint i amb angoixa.
Sí, resistint i amb angoixa.
I amb esperança, també?
Sí, però una mica emprenyats perquè si et declaren bé essencial, ets bé essencial, i si no t’hi declaren, doncs no ho ets. Però que no ens facin això que ara sí i ara no… La incoherència dels que manen ha estat molt gran.
Ara farem la pel·lícula, que serà rodada en català, i esperem rebre ajuda de l’ICEC que fins ara se’ns han denegat, cosa que no entenem, i ens hem queixat perquè si no entenem que el cinema en català ha de fer èxits, no hem entès res. Si no entenem que el cinema català ha de portar la gent al cinema i no fer coses estranyes o de postureig perquè estan de moda (que està molt bé que n’hi hagi una mica), no hem entès res.
El que vol la indústria és tenir musculatura, és tenir públic, o sigui, hem de ser com França, com Espanya, com Itàlia…, que cada any hi ha algun pilotasso d’una pel·lícula que fa 5, 10, 15 milions d’euros. Això és fer una indústria, i aquesta és la meva obsessió. És la meva obsessió tant en sèries de televisió com en cinema: de no renunciar mai a la llengua ni a la catalanocentralitat, perquè això és el que ens fa únics, especials i és des d’aquí que m’agrada explicar les històries. Jo no sóc espanyol i per tant se’m fa molt difícil explicar una història de Valladolid perquè no sóc d’allà, ni parlo la seva llengua, ni sóc un d’ells… No puc fer-ho. Els de Valladolid que parlin de les seves coses, però jo penso que la llengua necessita referents d’èxit i que parlin de nosaltres. És a dir, ens hem de veure reflectits.
“La meva obsessió tant en sèries de televisió com en cinema és la de no renunciar mai a la llengua ni a la catalanocentralitat, perquè això és el que ens fa únics, especials i és des d’aquí que m’agrada explicar les històries. […] Jo penso que la llengua necessita referents d’èxit i que parlin de nosaltres. És a dir, ens hem de veure reflectits”.
Tenir una bona autoimatge…
Mira, els humans som històries… o no som res. Després del foc, un cop vam descobrir el foc… L’ofici més antic del món és el de contista. És a dir, un cop apareix el foc i tots ens reunim al voltant de la flama, a la nit, ens preguntem: i ara què fem? Tenim unes hores on podem estar al voltant del foc, i un diu: “home, avui a mi m’ha passat això”. I ens vam començar a formatejar a través de les històries. I vam inventar déus que són històries. La Bíblia és una història fantàstica. La història de Jesús és impressionant. Supera-la! Moisès ja es va avançar a la Marvel.
D’això ja en fa més dos mil anys…
La història de Buda és impressionant, la història de Mahoma és impressionant… A la naturalesa no existeix res de tot això! I els humans creant històries hem creat mites. I, creant mites i històries, hem arribat a dominar el món. Per això és tan important que tinguem bones històries en sèries, en televisió, en el cinema, en el teatre i des del nostre punt de vista, des de la nostra llengua i catalanocèntriques, que parlin dels nostres personatges. És essencial perquè una cultura sobrevisqui tenir les seves referències audiovisuals i teatrals. I aquesta és la meva obsessió.
“L’ofici més antic del món és el de contista. És a dir, un cop apareix el foc i tots ens reunim al voltant de la flama. […] Vam inventar déus que són històries. La Bíblia és una història fantàstica. La història de Jesús és impressionant. Supera-la! Moisès ja es va avançar a la Marvel. Per això és tan important que tinguem bones històries en sèries, en televisió, en el cinema, en el teatre i des del nostre punt de vista, des de la nostra llengua i catalanocèntriques, que parlin dels nostres personatges. És essencial perquè una cultura sobrevisqui tenir les seves referències audiovisuals i teatrals. I aquesta és la meva obsessió”.
Molt d’acord. Què el va motivar a voler crear l’Acadèmia del Cinema Català? Perquè aquella idea, un cop materialitzada, s’ha demostrat que era i és un èxit?
Home, que era i és un èxit jo t’ho poso en dubte, perquè tretze anys després de la seva creació esperava que hi hagués moltes més pel·lícules en català.
Sí, però, tenim els premis Gaudí, que en certa manera és el foc, el receptacle.
Sí, això sembla, però no: tenim l’aparador, el postureig. Després, les pel·lícules que hi ha són espanyoles, en castellà i castellanocèntriques.
“Que l’Acadèmia del Cinema Català era i és un èxit jo t’ho poso en dubte, perquè tretze anys després de la seva creació esperava que hi hagués moltes més pel·lícules en català. […] Per tant, i em sap greu dir-ho, haver creat l’Acadèmia del Cinema Català ha acabat sent l’acte més ingenu de la meva vida. […] Me’n penedeixo absolutament, sí”.
Només?
I les catalanes són poquíssimes. Per tant, traiem més rendiment gairebé de la gala dels Goya, on els catalans, com a catalans, gairebé cada any guanyem la meitat dels premis fent pel·lícules en espanyol, i alguna en català, evidentment, com Pa negre, que va guanyar molts Goyes i, en canvi, els Gaudí fa que se’ns vegin les vergonyes. És un gran aparador de fins a quin punt la nostra indústria està colonitzada, que els nostres productors no creuen en la nostra llengua amb l’argument que el nostre mercat és massa petit o que són directament espanyolistes. I TV3 posa molts diners en moltes d’aquestes produccions, cosa que no entenc; no entenc per què TV3 gasta tants diners en produccions que no són en català. Algú pot dir que el país és bilingüe… Sí, el país és bilingüe, però ja té un país al costat que ja les recolza molt, les pel·lícules en castellà. I per això no cal que TV3 posi un 5, un 10% en una pel·lícula del Luis Tosar que passa a Valladolid. Només farem el ridícul quan la passem doblada per TV3.
Els Gaudí el que ha fet és aflorar tot aquest desgavell i a mi obrir-me els ulls davant dels meus col·legues. Per tant, i em sap greu dir-ho, haver creat l’Acadèmia del Cinema Català ha acabat sent l’acte més ingenu de la meva vida.
Segur? Se’n penedeix?
Me’n penedeixo absolutament, sí. En lloc de donar-nos autoestima, el que apareix cada any és que hi ha menys pel·lícules en català, que són molt justes i molt poques i que tot és una gran farsa. En diem cinema català, però està fet en castellà i acostumen a ser les mateixes pel·lícules que després aniran als Goya.
“No entenc per què TV3 gasta tants diners en produccions que no són en català”.
El que passa que aquí entraríem en si cinema en castellà fet a Catalunya és cinema català… Això és tot un debat.
El cas del cinema català és com en la literatura. Alguns diuen literatura catalana aquella que és escrita en castellà però per un autor resident a Catalunya. No, si és escrita en castellà, és espanyola o castellana, i si és escrita en català, és literatura catalana tant si és escrita a Barcelona com si és escrita a Dinamarca. Doncs al cinema igual. Si és parlat en català (encara que siguin dos frikis catalans que se’n van a Brussel·les, i tota la història passi allà), doncs serà cinema en català perquè parlaran en català.
Tampoc el cinema espanyol reflecteix la realitat…
No reflecteix la realitat, això sens dubte… ¿I per què no hi ha pel·lícules espanyoles en què es parli català si hi ha deu milions de catalanoparlants, comptant tot l’àmbit lingüístic? Per què no hi ha personatges que parlin gallec i euskera? Per què tots han de parlar espanyol? Doncs perquè Espanya té un gran complex com a nació que diu que si tots no parlem el mateix idioma, ai, la nació trontolla.
“Espanya té un gran complex com a nació que diu que si tots no parlem el mateix idioma, ai, la nació trontolla. I ara se’ls veu molt clarament que van a per la llengua perquè és el que realment ens fa únics, i per això som una realitat europea tan incòmode”.
Sí, sí…
I ara se’ls veu molt clarament que van a per la llengua perquè és el que realment ens fa únics, i per això som una realitat europea tan incòmode, i per això Europa ens està obviant i permet que hi hagi presos polítics en ple segle xxi i permet les barrabassades de la policia que tenim. Encara estem enclavats en el conflicte de 1714.
És pessimista en un futur?
Sí, sí, evidentment. Si permets que el feixisme avanci, perquè convé que Espanya no es desuneixi, i aquest vagi creixent, creixerà a Espanya i a França per contaminació, per contacte directe, i també creixerà a Itàlia, i tot per l’obsessió de no donar llibertat als ciutadans de les diferents nacions europees que no tenen Estat. Els estats actuals moriran matant i després s’autoimmolaran.
Un dret de possessió. És així: ets meu.
Perquè, és clar, com que deixem casar els homosexuals, creiem que és un país lliure. És que només faltaria que no deixéssim casar els homosexuals! Però què passa? ¿Que els homosexuals sí que poden tenir un dret essencial i els catalans, per ser catalans, no poden tenir el dret de votar si volen ser catalans o espanyols? Quan a la Carta de les Nacions Unides diu que tota nació té el dret a ser autodeterminada… Un dret, un dret! Un dret no es negocia, un dret s’exerceix o no s’exerceix, però no es negocia. I aquí estem: negociant i amb taules de diàleg.
Quin potencial creu que té el cinema en català? Potencial en el sentit d’horitzó de futur.
Infinit. El que nosaltres decidim. Depèn de nosaltres, com sempre. Infinit. Si ara fem Escape room i surt una molt bona pel·lícula, jo penso que anirà molta gent al cinema a veure-la perquè serà una bona pel·lícula. I si és una bona pel·lícula i va a festivals, doncs guanyarà premis, o la veurà molta gent o la voldran comprar molts països per passar-la en els seus cinemes, i després la voldran les plataformes. Depèn de nosaltres, del nostre nivell d’exigència, del talent i del finançament. I aquí és on les institucions, l’ICEC i TV3, s’haurien de plantejar molt seriosament per què donen tants diners a cinema en llengua no catalana, perquè per aquí perdem bous i esquelles… ajudant a Movistar que, a més, no li fa cap falta.
“El cinema en català té un potencial infinit. El que nosaltres decidim. Depèn de nosaltres, com sempre. Infinit. Si ara fem Escape room i surt una molt bona pel·lícula, jo penso que anirà molta gent al cinema a veure-la perquè serà una bona pel·lícula. I si és una bona pel·lícula i va a festivals, doncs guanyarà premis, o la veurà molta gent o la voldran comprar molts països per passar-la en els seus cinemes, i després la voldran les plataformes. Depèn de nosaltres, del nostre nivell d’exigència, del talent i del finançament”.
D’acord, però també compta l’espoli fiscal espanyol, no?
Sí, és clar. És que si fóssim independents seria una altra història. Si fóssim independents tindríem una eufòria catalanista tan gran que fer cinema en català seria d’enrotllat; tindríem tants diners com tenen a Espanya per fer sèries, encara que fossin dolentes. I és que ens ho podríem permetre. I tindríem diferents canals de televisió i fins i tot un Sálvame on el Jorge Javier Vázquez vindria a fer aquí a explicar les vergonyes dels quatre famosos.
Si els espanyols tenen tants diners, cal que nosaltres ajudem el talent d’aquí. I si alguna pel·lícula d’aquí és en castellà perquè reflecteix els barris castellanoparlants d’aquí, o que hi ha molts personatges i és una pel·li bilingüe, doncs, molt bé, sempre que sigui la realitat del país. Espanya valora i cuida molt l’espanyol i les pel·lícules fetes en castellà, mentre que ignora que aquest és un estat amb quatre llengües diferents. Per què nosaltres no podem fer el mateix?
Com resoldria el debat que alguns fan incompatible entre cinema produït en català, cinema doblat al català i cinema subtitulat al català. Què prioritzaria?
Jo prioritzo la versió original subtitulada al català; o sigui que la versió doblada em sembla una aberració en qualsevol llengua. I si TV3 posa diners al cinema espanyol, aleshores hauria de deixar la versió original subtitulada al català per aquells que vulguin aprendre una mica de català a través de l’espanyol. Però mai doblar-la perquè tots entenem l’espanyol i sembla que ens tractin de burros.
Amb en Montilla de president es va fer una Llei del cinema. Aquella llei que hauria de ser de la paritat, perquè representa que aquí hi ha bilingüisme i que ha de ser al 50 % en les dues llengües. Però resulta que aquí tenim dues teles, TV3 i 8tv, contra cent en espanyol. I als cinemes el 3 % continua sent en català i el 97 % restant en espanyol. Quina mena de bilingüisme és aquest? Això és una diglòssia terrible! I això és el que fa que els que juguen a videojocs, que els tuitaires, que els influencers i companyia, sent catalanoparlants, parlin en castellà. I fa que la senyora Pepa quan vagi a plaça acabi parlant en castellà amb una persona que també és catalanoparlant i que totes dues acabin tenint una conversa en castellà. És absurd!
“Amb en Montilla de president es va fer una Llei del cinema. Aquella llei que hauria de ser de la paritat, perquè representa que aquí hi ha bilingüisme i que ha de ser al 50 % en les dues llengües. Però resulta que aquí tenim dues teles, TV3 i 8tv, contra cent en espanyol. I als cinemes el 3 % continua sent en català i el 97 % restant en espanyol”.
Però pel que fa al subtitulat, i si les pel·lícules són en anglès o en francès, també aposta bàsicament pel subtitulat en català?
Clar! I pel que fa als films originals en castellà, també penso que cal que estiguin subtitulades al català. A Portugal, per exemple, el doblatge no existeix, ni a la televisió ni en els cinemes, i tothom parla anglès. Perquè la producció anglosaxona és el 80 % del que consumim.
Però en altres estats, a Itàlia, per exemple, sí que es dobla bastant en italià…
Sí, els estats ex-feixistes són els que normalment doblen (a Alemanya també doblen) perquè són mandrosos, són imperialistes, i el que volen és no llegir. “No em passaré la pel·lícula llegint”, diuen. “Doncs, mira, aprendries a llegir més ràpid i aprendries llengües. I, sobretot, veuries la pel·lícula que s’ha rodat, perquè el doblatge el que fa és desvirtuar la pel·lícula”. No hi ha manera de fer un doblatge realista, no hi ha una manera on puguis ser fidel a l’Anthony Hopkins. És impossible!
Sí, clar, és una reinterpretació.
Sí, és una reinterpretació. Exacte! És una alteració.
També és un art, eh?, el doblatge. Ho dic sincerament. Jo vaig a veure pel·lícules doblades i també subtitulades…
No, no és cap art. Per mi, no és cap art. És una rèmora cultural d’una època.