Maria Carme Junyent i Figueras (Masquefa, l’Anoia, 1955) és lingüista. Imparteix classes d’aquesta disciplina com a professora a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. La seva especialitat és l’estudi de les llengües amenaçades al món, i també l’antropologia lingüística i les llengües que es parlen a Catalunya provinents de la immigració. Des del 1992 dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). És autora d’una vintena de llibres (alguns en col·laboració), i n’ha coordinat una desena més, que tracten sobre la diversitat lingüística. Darrerament ha publicat El futur del català depèn de tu (2020) i Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món (2021), juntament amb Pere Comellas, i ha coordinat El català, la llengua efervescent. 77 visions sobre el terreny (2021). Sens dubte, els seus llibres provoquen molt de debat.
Atès el fet que fa molts anys que les dades van minvant i que no es veu cap acció decidida de l’administració, val més que ens espavilem nosaltres perquè, si és que mai han de reaccionar els que realment hi podrien fer alguna cosa (n’hi hauria prou amb fer complir la llei), potser ja serà massa tard
El setembre del 2020 va publicar el llibre El futur del català depèn de tu. N’està contenta de l’acollida que ha tingut? Com han anat les vendes? I les crítiques?
El llibre va per la quarta edició, això no és gaire freqüent. Suposo que va bé, doncs. Més que les crítiques, crec que el que és interessant és que és un llibre que està generant molt debat i això sempre és bo.
Què la va moure a escriure aquest llibre?
El llibre va ser un encàrrec de la Isabel Martí, editora de la Campana. A mi no se m’hauria acudit.
Expliqui’ns, per a aquells que encara no l’han llegit, quina és la seva tesi principal.
No sé si se’n pot dir tesi. Atès el fet que fa molts anys que les dades van minvant i que no es veu cap acció decidida de l’administració, val més que ens espavilem nosaltres perquè, si és que mai han de reaccionar els que realment hi podrien fer alguna cosa (n’hi hauria prou amb fer complir la llei), potser ja serà massa tard.
Vostè diu que el català comença a tenir símptomes com una llengua que pot estar en perill d’extinció. Jo ara faré d’advocat del diable: no és una mica catastrofista?
També titllaven de catastrofistes els que deien que la Covid no era com una grip. Jo fa més de vint anys que vaig dir què podia passar i el cas és que ha passat. Tant de bo m’hagués equivocat. I tant de bo m’estigui equivocant ara.
Justificaré la meva pregunta anterior: segons Global Language Network, el català es troba en la posició número 63 de les prop de 6000 llengües que es parlen en el món. No creu que abans que a nosaltres els tocarà el rebre a moltes altres llengües? I encara un altre argument: el manifest de la revista Els Marges de 1979, titulat “Una nació sense estat, un poble sense llengua”, sentenciava “que la llengua i la cultura catalanes es troben més que mai amenaçades de mort”, i preconitzava que si el català no rebia una protecció especial, en qüestió d’alguns decennis la llengua podria començar a desaparèixer o que desapareixeria. Han passat 42 anys i el català continua gaudint, més o menys i malgrat l’arribada de més d’un milió i mig de persones que no són catalanoparlants d’origen, de la mateixa mala salut de ferro que aleshores, no? No és aquest un debat recorrent en la història de la sociolingüística catalana?
Anem per parts. Jo em dedico a l’estudi de les llengües amenaçades i, si parlo del català, és en tant que una llengua amenaçada. Jo no vull que desaparegui cap llengua i la perspectiva que abans els tocarà el rebre a d’altres m’horroritza i m’escandalitza a parts iguals. Sempre he dit que el procés d’homogeneïtzació lingüística mundial o el capgirem entre tots o no ens en sortirem. Jo no veig el català deslligat de les altres llengües. Això no és una carrera a veure qui va el primer i els catalans hauríem de ser solidaris amb tots els parlants de llengües amenaçades.
Pel que fa a Els Marges, crec que s’ha de llegir en el seu context. És un manifest clarament polític, adreçat al govern Tarradellas. Al cap de vint anys, en una jornada organitzada pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades vam convidar a tots els signants. Dels set, quatre ja no en volien saber res, un va venir com a públic i dos (Josep Murgades i Joan A. Argenter) van ser els únics que en van voler parlar. En el moment del Manifest encara no s’havia implementat la immersió i érem a les vigílies d’un dels millors moments de la llengua, els anys 80. En qualsevol cas, en aquell moment no hi havia dades per veure cap a on anàvem. Ara sí i les dades, les interpretis com les interpretis, no et fan pensar en una mala salut de ferro. Si fos així serien constants i l’únic que hi és constant és la caiguda.
Jo em dedico a l’estudi de les llengües amenaçades i, si parlo del català, és en tant que una llengua amenaçada. Jo no vull que desaparegui cap llengua i la perspectiva que abans els tocarà el rebre a d’altres m’horroritza i m’escandalitza a parts iguals. Sempre he dit que el procés d’homogeneïtzació lingüística mundial o el capgirem entre tots o no ens en sortirem. Jo no veig el català deslligat de les altres llengües. I les dades, les interpretis com les interpretis, no et fan pensar en una mala salut de ferro del català. Si fos així serien constants i l’únic que hi és constant és la caiguda
Lògicament, crec que a ningú, o a la majoria dels habitants de la Terra, no els agrada que desapareguin llengües ni tampoc espècies, i encara menys a mi, per molt que les parlin molt pocs parlants. En el llibre vostè defuig el bilingüisme i aposta pel multilingüisme. Per què?
Perquè el bilingüisme proporciona les condicions perquè les llengües desapareguin. Si mireu les llengües amenaçades d’Europa, el que les ha portat gairebé totes a aquesta situació és la imposició d’una altra llengua. En canvi, si mirem els llocs on s’ha preservat més la diversitat és on trobem més comunitats multilingües. Si en el primer cas, la gent acostumada a funcionar en una llengua quan en té una altra que fa les mateixes funcions abandona la primera, en els casos de multilingüisme, la llengua imposada no deixa de ser una més i es pot resistir millor (i això no vol dir que no acabi fent-les desaparèixer totes, però no és tan fàcil).
Perquè el bilingüisme proporciona les condicions perquè les llengües desapareguin. Si mireu les llengües amenaçades d’Europa, el que les ha portat gairebé totes a aquesta situació és la imposició d’una altra llengua. En canvi, si mirem els llocs on s’ha preservat més la diversitat és on trobem més comunitats multilingües
Expliqui’ns quina és l’esperança del 10%?
Aquesta és una imatge de la Bel Zaballa, coautora del llibre. Una manera de visualitzar que, a més de la responsabilitat dels catalanoparlants i la solidaritat dels castellanoparlants, tenim l’esperança dels catalans que parlen altres llengües i que ens permeten replantejar la dinàmica de les llengües, sortir del marc del bilingüisme i donar-nos noves perspectives.
En el llibre parla de l’ecologia de les llengües. És una disciplina estrangera de la sociolingüística que Albert Bastardas amb el llibre Ecologia de les llengües, vostè i d’altres, van començar a introduir a Catalunya a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta. Vostè parla més d’aquesta disciplina ara que no pas fa uns anys, oi? Per què?
El meu llibre Les llengües del món (1989) duia com a títol “Ecolingüística”; al final va ser el subtítol perquè l’editor va creure que no era un bon títol. A Contra la planificació (1998) hi ha una proposta ecolingüística i, sí, en aquells anys aquest corrent m’interessava molt. I no ha deixat d’interessar-me, sobretot en els aspectes de revitalització, però crec que no en parlo gaire. En parlava molt més en aquella època, encara que no m’escoltessin.
Com veu la salut del català entre els joves? I la salut en la transmissió intergeneracional?
Crec que ambdós aspectes s’han d’estudiar molt seriosament perquè crec que trontollen.
La salut del català entre els joves i la transmissió intergeneracional són aspectes que s’han d’estudiar molt seriosament perquè crec que trontollen
Per què passa aquest ús tan baix del català entre els joves? ¿Creu que falten uns referents i un imaginari col·lectiu en català encara més fort i potent del que hi ha ara pel que fa al món de l’audiovisual, dels youtubers, influencers, instagramers, etc.? Cal que tots aquests apostin pel català amb normalitat?
Aquest és un dels punts més febles ara mateix però, justament perquè és nou, encara hi som a temps. Hi ha moltes propostes i se n’hauria de fer més cas.
¿Quines polítiques lingüístiques públiques i privades s’haurien de dur a terme perquè els joves i la societat en general incrementessin substancialment l’ús oral i interpersonal del català?
En aquest àmbit és molt difícil entrar-hi amb polítiques i tampoc no estic segura que sigui bo. El que cal és donar la informació i que la gent actuï amb conseqüència.
La conscienciació lingüística del jovent és més difícil que la d’altres edats i sectors?
Crec que al contrari, el jovent és molt més permeable i està més disposat als canvis. Cal que trobin la motivació per fer-los.
La conscienciació lingüística del jovent és més fàcil perquè la joventut és molt més permeable i està més disposat als canvis. Cal que trobin la motivació per fer-los
¿Quina opinió li mereix l’actual política lingüística, i la dels darrers anys, que es fa a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears?
Doncs la mateixa que podria donar per com s’ha tractat la pandèmia. Potser no ho han fet bé però potser no és possible fer-ho bé.
I aleshores, si no és possible fer-ho bé, què proposa?
Intentar-ho, prendre-s’ho seriosament, fer una planificació a llarg termini i revisar permanentment els resultats. Pot ser que no sigui possible fer-ho bé, però alguna cosa s’ha de fer.
¿Creu que en els darrers anys a Catalunya s’ha aparcat el debat sociolingüístic de l’esfera pública perquè gairebé tots els esforços estaven destinats al Procés independentista?
No tinc la impressió que s’hagi aparcat el debat sobre la llengua.
Però el que sí que és cert és que els polítics catalans n’han parlat ben poc des del 2012 fins ara. Encara ara no s’ha posat damunt la taula cap pla rellevant de política lingüística ni cap llei o decret substancial.
Doncs segurament és perquè no els interessa, però jo no conec prou bé els mecanismes del poder, no sabria què dir.
¿Creu que la política lingüística que es fa a Catalunya és prou transversal i connecta prou les accions dels departaments de Presidència, Cultura, Ensenyament, Empresa i Salut?
Crec que no, però també crec que no és responsabilitat de política lingüística connectar amb els departaments, sinó que els departaments haurien de responsabilitzar-se de la llengua.
¿Què falla en les polítiques lingüístiques que es fan o que s’haurien de fer des d’ensenyament? De debò s’aplica la immersió lingüística?
A ensenyament el que no hi ha hagut mai és compromís real amb la llengua. La immersió es va fer però tot va seguir com si no es fes i els que havien de vetllar perquè el català fos la llengua vehicular als centres educatius mai no ho van fer. D’això n’hi ha molts testimonis.
A ensenyament el que no hi ha hagut mai és compromís real amb la llengua. La immersió es va fer però tot va seguir com si no es fes i els que havien de vetllar perquè el català fos la llengua vehicular als centres educatius mai no ho van fer. D’això n’hi ha molts testimonis
Els catalanoparlants/valencianoparlants podem superar el complex d’inferioritat lingüística que tenim? Com?
Tenim complex d’inferioritat lingüística? No m’ho sembla.
És una ironia? Doncs a mi sí que m’ho sembla que estem acomplexats. Altrament els catalanoparlants no passaríem a parlar en castellà a la primera de canvi amb interlocutors que parlen o entenen perfectament el català. I ja no diem que normalment la majoria no reclamem els nostres drets lingüístics en situacions que la llei i el sentit comú ens dóna la raó.
Aquest comportament és habitual en parlants de llengües subordinades, no tan sols en els catalans. Jo no l’atribuiria a un complex d’inferioritat sinó a segles de persecució.
Per molt bé que ho fem en polítiques lingüístiques, ¿alguna vegada ha pensat que el món que vivim és glotofàgic (directe o persuasiu) pel que fa a les llengües igual que és un depredador destructor de la diversitat de les espècies i que poc s’hi pot fer? És reversible aquesta tendència?
Jo treballo per revertir-la. En realitat, les polítiques lingüístiques que són eficaces són les del mercat. Hauríem de ser conscients que l’únic que volen de nosaltres és treure’n profit i per això els va bé que desapareguin les llengües, perquè afavoreix l’acumulació. Encara podem triar entre servir a aquest poder o afavorir l’intercanvi i la creativitat.
Hauríem de ser conscients que l’únic que volen de nosaltres és treure’n profit i per això els va bé que desapareguin les llengües, perquè afavoreix l’acumulació. Encara podem triar entre servir a aquest poder o afavorir l’intercanvi i la creativitat
Com veu la vitalitat lingüística en els altres territoris de parla catalana?
És molt desigual i variable, en tot cas no hi ha cap àmbit que ens permeti estar tranquils.
En qüestió d’un any, i a més d’El futur del català depèn de tu, també ha publicat dos llibres més: Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món (Ed. Eumo, 2021), juntament amb Pere Comellas, i, com a coordinadora, El català, la llengua efervescent. 77 visions sobre el terreny (Viena Edicions, 2021). Què pretenen aquests dos llibres?
Són molt diferents. En Els colors de la neu el Pere i jo teníem molt clar que, a part de desmuntar tòpics i prejudicis sobre les llengües, volíem mostrar com el coneixement d’altres llengües ens ajuda a entendre millor la nostra. En el cas de El català, la llengua efervescent, la intenció és donar veu a persones amb opcions i opinions molt diverses perquè la situació de la llengua reclama reflexió i idees que ens ajudin a trobar el desllorigador.
En línies generals, què ens recomana que fem, de manera personal i col·lectiva, per millorar l’ús de la llengua?
Respectar totes les llengües i compartir la nostra amb tothom. I, si pot ser, fer-ho amb alegria, que amb mal humor és molt difícil trobar adhesions.