D’un temps cap ací Catalunya ha entrat en una etapa nova pel que fa a les polítiques públiques en favor del català. Sense dubte, el canvi de moment polític ha contribuït a fer-ho possible. I també ho ha propiciat la variació en l’origen de la població catalana i en els hàbits de consum comunicatius i culturals. I és que és evident que la Catalunya del 2022 no és la mateixa que la del 2012 ni en demografia ni en televisió ni en governabilitat.
I si apuntem al 2012 és perquè l’1 d’octubre d’aquell any, marcat per les retallades de la crisi mundial, el canal Súper 3/ 3XL va ser desballestat. Començava la hibernació del referent infantil i juvenil. Només es mantindria la franja per als menuts, compartida la freqüència amb el Canal 33. I el pressupost, cada volta més prim, va acabar afectant els espectadors. Si el 2012 va acumular un 1,5% d’audiència, el 2022 en va acumular un 0,4%. Lluny dels competidors del seu segment i en castellà: Boing, Clan i Disney Channel.
Comença el canvi
Que la Generalitat de Catalunya sempre ha recorregut a la imaginació per quadrar uns comptes infrafinançats i fer el que creia necessari socialment no és un secret. Fruit d’això, Catalunya compta amb quatre canals públics: un generalista, un informatiu 24 hores, un esportiu i un infantil/cultural. I ara, eixa mateixa imaginació ha permés que deu anys i deu dies després, el 10 d’octubre d’enguany, s’haja repensat el pressupost per a poder traure el Súper3, ara SX3, de la UVI. Aquest fet ha despertat l’expectació de molts espectadors de la meua generació, criats ens els anys daurats de Bola de Drac i amb molt poques freqüències per a sintonitzar.
Que la Generalitat de Catalunya sempre ha recorregut a la imaginació per quadrar uns comptes infrafinançats i fer el que creia necessari socialment no és un secret. […] I ara, eixa mateixa imaginació ha permés que deu anys i deu dies després, el 10 d’octubre d’enguany, s’haja repensat el pressupost per a poder traure el Súper3, ara SX3, de la UVI
TV3 i Canal 9 van ser importants per a poder crear un imaginari col·lectiu en la nostra llengua per a propis i estranys. Els valencianoparlants vam poder jugar en valencià perquè ho veiem en la TV. I els qui no ho eren, van poder perdre la vergonya de parlar-la gràcies a compartir els mateixos jocs. Fins i tot es diu que en els 90 algú va arribar a sentir als infants d’Almansa jugar al pati en valencià perquè la televisió pública valenciana irradiava Son Goku en els municipis de frontera de la Manxa i Múrcia. Exactament, com passa ara, però al contrari: els xiquets juguen en castellà, independentment de la llengua que parlen en casa.
TV3 i Canal 9 van ser importants per a poder crear un imaginari col·lectiu en la nostra llengua per a propis i estranys. Els valencianoparlants vam poder jugar en valencià perquè ho veiem en la TV. I els qui no ho eren, van poder perdre la vergonya de parlar-la gràcies a compartir els mateixos jocs
Això ens ha fet començar a entendre el poder d’una indústria audiovisual en llengua pròpia i autòctona. Però la majoria dels qui ens preocupem per la llengua només acariciem la punta de l’iceberg. Perquè el consum cultural és una ferramenta de primer nivell per a cohesionar una societat cada cop més diversa, com la nostra. No debades quan Itàlia volgué “fer italians”, una de les polítiques va ser optar per doblar el cinema a l’italià. Així, a través de la pantalla gran i l’oci de masses unificava lingüísticament uns ciutadans que només tenien en comú un accident geogràfic fet estat. Una diversitat difícil de superar sense un codi compartit pel qual transitar.
Però amb freqüència perdem de vista que la cohesió lingüística i d’imaginaris compartits també té un vessant econòmic. Quan Alcarràs, Polseres vermelles o Autoindefinits s’han exportat internacionalment, els nostres creadors han fet caixa i no han hagut d’anar-se’n fora a guanyar-se les garrofes. A més, han incrementat el seu orgull de treballar en la seua llengua i la confiança de continuar fent-ho. En definitiva, han enfortit el nostre mercat propi. I quan tens un mercat propi, si de fora volen entrar, també s’hi han d’adaptar. Com ha passat en certa manera en el sector del llibre. Però, què passa en l’audiovisual?
Oportunitats que necessiten imaginació
L’espai comunicatiu valencià/català està fortament fragmentat, cosa que ens fa perdre les oportunitats d’economia d’escala que tenen totes les comunitats lingüístiques mitjanes del món. En conjunt, l’Arc Mediterrani aspira a més de 14 milions de consumidors potencials, però la realitat és que només els vora 8 milions de catalans compten amb un mercat propi, amb sort. Per acabar-ho d’adobar, des de febrer del 2011, amb el tancament dels repetidors valencians de TV3, no hi ha cap mitjà de ràdio o televisió que emeta per a tots els oients, cosa que retroalimenta la fragmentació de l’espai de comunicació.
Si entenem que seria desitjable per a l’economia, la cohesió social i la llengua de l’Arc Mediterrani compartir mitjans de difusió, hauríem de tractar-ho com una realitat econòmica i entendre que, sense consensos, no podrà desplegar-se. Els mateixos consensos que han fet possible Bon Dia TV o l’homologació de títols de certificació lingüística, però no l’Institut Ramon Llull o que TV3 torne a les pantalles de València.
Si entenem que seria desitjable per a l’economia, la cohesió social i la llengua de l’Arc Mediterrani compartir mitjans de difusió, hauríem de tractar-ho com una realitat econòmica i entendre que, sense consensos, no podrà desplegar-se. Els mateixos consensos que han fet possible Bon Dia TV o l’homologació de títols de certificació lingüística, però no l’Institut Ramon Llull o que TV3 torne a les pantalles de València
Un acord que beneficie totes les parts
Però… Què passaria si es coordinara un canal de televisió juvenil en TDT per part dels tres governs? Podria aplicar-se el model Bon Dia TV, però en obert? A nivell tècnic, és evident que no hi hauria cap problema. València té espai radioelèctric de sobra, i Catalunya i les Balears (i Andorra) ja emeten el canal SX3. I els governs, podrien assumir l’acord? De València estant, les relacions amb els catalans sempre han sigut complexes a nivell institucional, tot i que ja no tant com abans. Ara bé, qui podria oposar-se a una televisió que no parlara de política, que no seria competència d’À Punt i que ompliria un espai molt urgent per a recuperar la llengua entre els jóvens? Més encara quan permetria tindre més pressupost per a comprar productes de més qualitat sense deixar d’atendre la indústria pròpia.
Observem-ho a la pràctica. Actualment, hi ha sèries que compten amb dos o tres doblatges diferents, segons la TV que els haja comprat. Així, Doraemon parla en tres accents i Shin Chan, Bola de Drac o Pokémon en dos. Però el gran catàleg el té TV3, perquè és qui més ha invertit en el segment. Si tenim una televisió amb freqüència compartida, podria emetre’s la mateixa sèrie amb totes les pistes disponibles alhora. Si només hi ha una pista, aquella és la que es prioritza. I a més, a partir de compartir el mateix canal-contenidor, catalans, valencians o balears comprarien productes diferents però per a una audiència conjunta. És a dir: a partir d’ara Doraemon sona mallorquí, Gormiti sona valencià i Kimetsu no Yaiba – Guardians de la Nit sona català. Al remat, més doblatges a un cost menor per a les arques públiques.
Què passaria si es coordinara un canal de televisió juvenil en TDT per part dels tres governs? Podria aplicar-se el model Bon Dia TV, però en obert? A nivell tècnic, és evident que no hi hauria cap problema
I què pot afavorir que tots compartim el mateix doblatge, independentment de si l’han fet des de Burjassot, Calvià o Sant Joan Despí? Que acostumaria els infants a associar veus i accents a determinades sèries, des de menuts. A més a més, això faria que tots els productes derivats: pel·lícules per al cinema, anuncis en la TV, còmics, cromos, revistes, motxilles, xandalls o videojocs…, acabaren fent-se en una única varietat. I sempre en la mateixa. D’eixa manera, sempre asseguraríem treball dins de la mateixa indústria del doblatge de cada territori. I, sobretot, afavoriríem un sol mercat. Perquè ja no estaríem produint per a 7,75 milions o per a 5 o per a 1,25, sinó per a 14.
I tots voldríem un sol doblatge i el mateix, i arrufaríem el nas davant de qualsevol altre, com els Estopa quan senten Duende Tortuga (vegeu el seu comentari en el vídeo reproduït en el mateix article) o com quan els valencians senten “casquet volador” i no “barretcòpter”. Potser així, des de la base, podríem fer aflorar la força real del nostre mercat i sentiríem com a casa qualsevol accent i parla. En mans dels tres governs està coordinar-se.